La sentència unifica doctrina sobre com s'han de comptar els terminis quan un conveni col·lectiu sanciona l'acumulació de faltes d'assistència en el període d'"un mes". El Suprem estableix que el còmput s'ha de fer de data a data –per exemple, del 24 d'abril al 24 de maig– i no cenyint-se al mes natural o de calendari. Aquesta decisió endureix el control sobre l'absentisme injustificat. Els magistrats del Suprem tanquen la porta a interpretacions que permetien als empleats esquivar acomiadaments disciplinaris repartint les absències entre el final d'un mes i el principi del següent.